Diguem adéu a les Caixes…

Històricament hem vist “les caixes catalanes” com a grans empreses financeres i bones gestores dels nostres diners.

Ara podem dir “ni caixes, ni catalanes” i a més, sense diners.

Jo que hem dedico al sector de l’assegurança, m’ha sobtat molt els fets (que ara surten a la llum) d’aquests darrers anys.

Al mon de l’assegurança, la gestió de les inversions financeres, dels plans de pensió i d’estalvi, és fan amb una gestió impecable i procurant reduir els riscos al màxim, degut al estret seguiment governamental i a la necessitat de donar bons resultats als inversors.

No podem dir (en vista del que ha passat) que la gran majoria de les caixes catalanes, hagin seguit aquest criteri i que sí seguim les empreses d’assegurances.

Per saber que ha passat i entendre una mica tot l’enrenou de les caixes catalanes, reprodueixo, el magnific article escrit per l’Adrià Alsina, on hi trobareu informació que no tothom coneix respecte a les caixes catalanes i la seva desfeta.

 

Les caixes i el conte de la lletera

 

El meu primer dia de facultat, en un ja llunyà any 2000, va ser també el dia que vaig obrir el primer compte corrent, en una paradeta muntada per Caixa Catalunya per captar despistats com jo, gràcies a l’oferta de targeta de dèbit més carnet d’estudiant. No em queixo, la caixa de la Diputació de Barcelona va ser el meu banc durant més de sis anys.

En aquell moment, la caixa que presidia Josep Maria Loza estava acabant de sortir d’una operació ruïnosa. El 1995, Caixa Catalunya havia comprat l’empresa Multinacional Asseguradora (MNA) per entrar al negoci de les assegurances per la porta gran. La inexperiència de l’entitat en aquest tipus d’operacions i el paper mai no ben aclarit de l’empresa auditora KPMG van provocar un daltabaix històric. En resum, MNA va declarar beneficis i repartir dividends el 1996 per doblar el preu de compra prèviament pactat i, mesos després, Caixa Catalunya va haver d’injectar-li 22.000 milions de pessetes extres per salvar-la d’una fallida segura…

Però com tots sabem, l’ésser humà ensopega una i mil vegades amb la mateixa pedra, així que un cop van haver-se desfet de MNA, als gestors (sempre designats per la Diputació de Barcelona, no ho oblidem) se’ls va acudir apuntar-se a la febre de l’or espanyola: El sector immobiliari. Aquell mateix any 2000, Caixa Catalunya anunciava que la seva estratègia de creixement passaria per multiplicar la inversió del seu braç promotor, Procam, fins als 150.000 milions de pessetes en tres anys.

La resta ja la sabem, sobretot si fem una ullada al web www.procam.cat i veiem la immensa cartera de pisos en venda i lloguer que continuen baixant de preu mes a mes. En aquests últims deu anys, Caixa Catalunya i la majoria de caixes espanyoles han sucumbit a la fal·lera per expandir-se fora mida gràcies a construir barris sencers en la perifèria de les grans ciutats i urbanitzacions interminables a segona i tercera línia de costa. Això les ha portat a acumular un patrimoni enorme, que s’ha convertit en pèrdues latents quan s’ha enfonsat el mercat immobiliari.

I remarco la paraula “latents” perquè, de fet, són molt poques les caixes que han reconegut pèrdues en els últims exercicis. La pròpia CatalunyaCaixa, hereva de Caixa Catalunya, ha presentat uns resultats maquillats en què afirma haver guanyat 109 milions d’euros, que en realitat només són 76, per una complexa operació fiscal. Però és que el mateix dia que diuen tenir beneficis ens assabentem que estan buscant 1.700 milions d’euros per recapitalitzar-se i arribar a vora el 10% de core capital… 1.700 milions!! Ah, i els 1.315 milions que ja van demanar l’any passat han anat tots a provisions per possibles pèrdues. Diuen que aquests 1.700 milions que necessiten els aniran a buscar als seus clients, que en plena crisi estaran plenament disposats a invertir una fortuna en un banc de viabilitat dubtosa.

El conte de la lletera es va repetint amb la majoria de caixes, totes amb problemes gravíssims de deute. Moody’s augmentava fa poc la xifra que preveuen que necessitaran les caixes per sortir endavant: 50.000 milions!!!  Com poden estar perdent el temps amb logotips (com el que acaba de presentar la fusió de Caja Madrid i Bancaixa) i presentant beneficis quasi ficticis quan el Govern Espanyol està de gira desesperada pel món per aconseguir que algú hi inverteixi!

Qui ho pagarà? M’atreveixo a preveure que, al final, el Govern Espanyol no tindrà cap altra opció que crear un “banc dolent” que agrupi la porqueria de les entitats que vulguin participar-hi. Això deixaria via lliure als fons d’inversió i bancs internacionals per a que entrin al capital de les caixes privatitzades i les integrin al seu propi negoci. Tot el procés pot durar entre un i dos anys, i al cap d’aquest temps el sistema financer espanyol estarà perfectament sanejat, amb 7 o 8 bancs nacionals més o menys grans i una desena d’entitats estrangeres potents competint-hi en igualtat de condicions.

Això sí, el “banc dolent”, amb tota la porqueria acumulada durant deu anys de gestió desastrosa i especulativa, l’haurem d’anar pagant amb còmodes anualitats extretes dels nostres impostos que s’allargaran, segur, una bona vintena d’anys. I tot, recordem-ho, per la mala gestió d’uns bancs semipúblics com Caixa Catalunya que estava presidida per un primera espasa del socialisme, Narcís Serra. I hi ha qui encara pensa en nacionalitzacions…

Adrià Alsina

http://www.adriaalsina.com/

http://www.adriaalsina.com/les-caixes-i-el-conte-de-la-lletera/

http://www.twitter.com/adriaalsina